top of page

Un recorregut vers el Premi al Talent Femení 2022 per DONESVI

Updated: Dec 15, 2022

Va ser un gran orgull per mi recollir el premi Talent Femení al Vi i l’Enoturisme atorgat pel meu projecte Donesvi el proppassat novembre.



Donesvi va néixer ja fa temps, entre països, professions i aromes.

Països.


Andorra.

Tenia la sensació que era petita, com el meu país, i que més enllà d’aquelles fronteres que jo controlava com a policia i havia un univers per descobrir. Ara quan miro enrere em veig com el Petit Prince de Saint Exupéry. Una andorrana mirant l'horitzó des del seu petit món. Vaig decidir construir-me una nau i marxar a descobrir què hi havia en aquell univers desconegut.

París.

Allà em vaig sentir com una auténtica citadine, la Colette andorrana que es sentia per fi com una dona lliure explorant les obres revolucionaries escrites per Simone de Beauvoir o Simone Veil.

Londres.

Aviò cap a Londres i allà vora deu anys m’hi vaig quedar, tot i que anglesa no m’hi he sentit mai i les meves arrels andorranes sempre m’han fet retornar al meu país. Sempre foren visites curtes al meu país natal, per impregnar-me de l’energia de la muntanya i dels que m’estimo abans de retornar a la gran ciutat londinenca que tanta experiència m’estava donant.


De Londres a viure entre vinyes, aquí, al Penedès.


Professions.


Vaig marxar d’Andorra com a policia i vaig fer les pràctiques d’advocada a París. Mesdames, messieurs, quel luxe! Encara no tenia 30 anys. Tot i que una vida laboral prometedora m’espera a París, vaig decidir escoltar el que sentia dins meu, i el que sentia em deia que allà no era on m’havia de quedar.

Londres.

Com deia abans, vaig marxar d’Andorra com a policia, i sempre havia dit que me’n anava per menjar-me el món. I no podía ser de cap altra manera pensava, era policia i m’acaba de registrar com a advocada. Però la vida ens recorda que per créixer hem de passar diverses etapes crucials i jo encara en aquella època em faltava recorregut. Tot això per dir-vos que realment la vida se’m va menjar a mi. Per començar en un dels meus primers vols a Anglaterra em van retenir en una sala de l’aeroport de Heathrow, entre extracomunitaris (recordeu, soc andorrana). Volien fer comprovacions de qui era jo, què hi venia a fer a Anglaterra, per quan temps m’hi quedava entre d’altres preguntes que a mi m’eren familiars. Jo era policia, aquestes preguntes les feia jo als que reteniem o deteníem a les fronteres d’Andorra. Ara me les feien a mi i jo em sentia tan i tan petita, què m’estava passant? Una veu dins meu volia cridar ‘no em podeu retenir a mi! No ho veieu que jo sóc policia?’, una altra veu, la que encara m’acompanya avui i que l’anomeno “la veu Bloom” em susurraba “dona les gràcies a l’Univers per la lliçó que estàs aprenent avui”. Avui les dono les gràcies, gràcies Univers i gràcies Bloom per acompanyar-me sempre.


D’aquella me’n vaig en sortir, però en van arribar d’altres de lliçons, com unes onades matadores que ho arrasen tot després d’un tsunami. Totes i cada una d’aquelles guillotines eren alhora els moments més durs del meu recorregut així com els aprenentatges més grans de la meva vida. La meva veu Bloom ho sabia, jo encara no.


A Londres, entre esquivar i surfejar les onades matadores vaig aconseguir treure’m un postgrau i començar a treballar de professora d’idiomes en un institut. Pero trobava a falta aquella feina de policia. No se si era la falta d’adrenalina en alguns moments, o el contacte tan estret amb la ciutadania, però en tot cas vaig decidir presentar-me a les oposicions de la Metropolitan Police (també coneguda com Scotland Yard). I ja hi som una altra vegada, vestida de poli, bé, ara de bobby, patrullant els carrers de London Bridge. Us en podria explicar d’anècdotes, de moments de felicitat i tants altres de tristeses enormes. La feina de policia a Londres va ser com una explosió de mil sensacions per minut. Casi com la mateixa sensació quan olores un Pinot Noir de la Burgonya. Tanca els ulls i concentrat... pots sentir desenes d’aromes alhora. De fresa, de cirera, de pebre negre, de clau, de xampinyó i fins i tot de quadra de cavall. Ara que parlo de vins, faig menció que és justament en aquella època que em va arribar una afición pel vi i allà es on comença el viatge Donesvi. Bé, tornem al que dèiem, mil sensacions en un minut. Com a policia a Londres podies estar ajudant a un sense sostre a de cop i volta tenir que córrer darrera d’un noi que n’acabava d’apunyalar un altre. I sovint amb la por dins nostre, no anàvem armats.

Penedès.

Ho resumiria com “després de la tormenta ve la calma’. La meva veu Bloom tenia raó. De fet ara ella i jo ja som molt més amigues. Jo l’escolto més i no la faig callar tant. Potser aquí entre vinyes hi ha més silenci, o potser jo estic més en pau. En tot cas, entre muntanyes, onada vertiginoses i grans ciutats aquella afició pel vi es va convertir en una passió i d'aquí en la meva professió. Ara em continuo sentint com le Petit Prince, com aquella citadine amb ànima de policia, tot en una, però ara més que mai observo i sobretot m’escolto.

Bé, volia introduir-me escassament per què comprenguessiu l'ànima darrera de Donesvi i al final m’he allargat. Però com deia, gràcies a aquest reconeixement de Talent Femení, que a part de la il·lusió que em fa recollir un premi com aquest també em recorda que Donesvi neix no solament del vi (que en parlaré properament) sinò de mi, dels meus paisos, de les meves professions i dels aromes de mil colors que m’acompanyen en cada moment.





56 views0 comments

Comments


bottom of page